La nit del 13 d’abril de l’any 2002 vaig tornar als escenaris després de molts anys de silenci. L’ultima actuació meua de la primera època fou a l’Aplec de la Plana, a Vila-real, a setembre de l’any 1977. La cosa del meu retorn a la música fou una feliç combinació de circumstàncies amb alguna empenta d’ànim i una sorpresa pel gust enorme que em retrobava a les entranyes.

Feia uns mesos havia ajudat l’amic Carles Carrasco, amb qui vaig reprendre a tocar la guitarra i em va ajudar molt a reaprendre, l’havia ajudat, dic, a  muntar un concert seu a Ca Revolta. En aquella concert, va estrenar Xica d’Alabama i Plou, dues cançons amb lletra meua. En acabar el concert, com és habitual per rebaixar l’adrenalina, ens vam beure unes copes allà mateix i férem petar la conversa amb amics i coneguts mentre Carles atenia seguidors i aficionats. Fou llavors quan l’estimada i enyorada Cristina Piris em va dir: “Rafa, i tu per a quan?” Sense pensar-hi i en to de broma li vaig retrucar: jo? El dia de la República”. I tal com ho vaig dir ho vaig oblidar.

En aquella època, practicava un ritual que havia encetat feia uns mesos amb Carles i Àlvar Carpi; cada diumenge venien a casa, jo feia la paella, dinàvem amb els meus fills i, en havent dinat, trèiem les guitarres i tocàvem i cantàvem mentre els xiquets jugaven a la Play Station sense volum. Unes setmanes abans del 14 d’abril em va telefonar Cristina Piris per dir-me que tenia el 13 reservat per a la meua actuació. No vaig saber dir-li que no i, en aquells dies, va nàixer Rafa Xambó i La Fusteria, amb Carles i Àlvar a les guitarres. Intensificàrem els assajos, preparàrem les poques cançons noves que tenia, algunes versions de Lou Reed, Pino Danielle, Toti Soler, i vaig recuperar alguns temes meus de la primera època. Amb això i les lletres que havia fet per a Carles, vaig enllestir el primer repertori de la segona època. Aquella primera nit fou molt emocionant amb la sala dels arcs plena de gom a gom. Quan es feren les dotze vam fer visques a la República i continuàrem tocant. Recorde Josep Vicent Marques a la tercera fila passant-ho d’allò més bé, l’amic Maties Segura –amb qui havia compartit concerts i aventures en els anys 70- que va venir a propòsit de Castelló, Ignasi Duart, Carmen Sahuquillo, Alfons Cervera, Mariajo Algarra, Enric El Gato,  i Toni Mollà, Marisa Bolta, Raquel Signes,  Eva Dies, Eduard Ramírez, Joangre, Eva Dénia, Miquel Gil i Anna Codonyer, i molt especialment l’estimat i enyorat amic Carles Barranco. El més següent vam enregistrar, en una sola nit de tocar i tocar, el disc 7 acústics, amb el que vaig començar novament una activitat artística que creia abandonada per sempre.

El proper 13 d’abril tornarem a Ca Revolta i farem una gran part del repertori d’aquell dia. Cançons com La dona bruna, Naufragis, Maria Gràcia, Platja de llum, Plou, Mariola, La Sirena, Meditació última, Sanremo… tornaran a sonar en el format acústic i guitarrer de dos grans guitarristes que no han parat de crèixer en aquests anys, Àlvar Carpi i Carles Carrasco.